dimecres, 30 de març del 2011

Obsolescència programada

Doncs l’altre dia vaig vore un documental sobre l’obsolescència planificada en els productes electrònics i ja que estudíe enginyeria electrònica es un tema que a algú li pot interessar.

Per a la gent que pot ser es pregunta de que tracta això de l’obsolescència programada o planificada, és la planificació de la fi de la vida útil d'un producte o servei de manera que aquest es torne obsolet o inservible al cap d'un període de temps calculat per endavant pel fabricant o empresa de serveis, durant la fase de disseny del producte o servei. Dit açò, jo intentaré centrar-me en els productes electrònics ja que es el tema que jo controle.

Vaja, s’ha estopejat la bateria del mòbil. Vas a una tenda de telefonia i et miren com si fos un marcià. Perquè gastar-te un dineral si per el mateix, o inclòs menys, tens un mòbil nou? Creus que es un raonament lògic. Compres. Benvingut a el cicle.

Reparar, estàs antiquat!!!

Has caigut en la trampa. Tú i tots hem pecat alguna vegada. Les reparaciñons ja no estàn de moda, més que res perque costen més que comprar objectes nous.

Però, alguna vegada hem preguntat com es possible que un aparell nou siga mes barat que una peça ? Tot té un perquè. En aquest cas, els aparells electrònics o qualsevol objecte susceptible de deixar de funcionar, especialment l’electrònica de consum (telefonía mòbil, televisors, reproductors de música i vídeos en miniatura, netbooks, iphone, etc) estàn programats per durar un temps determinat i les peces per separat solen tindre preus elevats precisament perquè es una estrategia per a que compres aparells nous i reemplaces als antics.

D'utilitzar i tirar

L’obsolescència programada es un sistema de producció que es va establir al llarg del segle XX amb el auge de la societat de consum. Els treballadors començaven a ahorrar i tindre capacitat administrativa. Es tenia que remodelar el sistema: ja no servia l’antiga filosofia de fabricar “pantalons que duren per a tota la vida” o “neveres que sempre funcionen” com les neveres alemanyes que de segur en casa d’alguna iaia encara les podrem vore i tenen uns 50 anys. En aquest cas, el consum es molt lent. L’obsolescència programada va intentar crear noves necessitats.

El documental “comprar, tirar, comprar” que es pot vore per exemple en “youtube” ho exemplifica molt be amb la disminucions de la vida útil de les peretes al llarg del passat segle: de 2000 hores a 1500 hores, de 1500h a 1000h… tot per augmentar la freqüència de la compra.

La societat de consum te dues grans objectius.

1. Empitjorar la qualitat dels productes

2. La moda

Cementeris lluny de casa

L’O.P. prioritza els beneficis econòmis sobre cualsevol altra variable que suponga el consum agresiu. Utilitzar i tirar suposa un gran cost ecològic degut al fem electrònic que genera? No importa. Això si, per evitar els mals olors del cementeri tecnològic, millor que es troben llunys, molt lluny de casa. Tan lluny com països que no sabem ni on estan al mapa.

Europa genera actualment 1300 millons de tonelades de fem tecnologic.




Tenim el poder

Aquesta es la filosofia que ens empenta a consumir i tirar, com un acte mecànic, sense control. Se que en plena crisi econòmica no ens trobem en el moment ideal per a decidir, però deuríem aportat mes per renovar i reparar els nostres apareis i pensar dos vegades avanç d’adquirir un nou, encara que ens coste el mateix o siga mes barat.

No parlem de grans gestos, sinó de xicotetes coses que podem canviar en el nostre dia a dia. Nosaltres som els consumidors, nosaltres tenim el poder de moderar la Nostra actitud.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada